Across the universe

L'altre dia va arribar-me a les mans la pel·lícula "Across the universe". De fet no només és el títol d'una pel·lícula, sinó també el d'una famosa cançó dels Beatles. I és que aquesta peli no sols és una crítica a la Guerra del Vietnam, sinó que també forma part d'un homeatge als Beatles, ja que totes les cançons que formen part de la banda sonora són del quartet de Liverpool, però versionades amb un estil molt recomanable!
A més hi ha sorpreses... fixeu-vos per exemple amb el líder de l'autobús!!!
Potser és una mica paranoica,... però val la pena.
Disfruteu-la.

Caputxeta

Aquest conte no comença amb el “hi havia una vegada… “perquè per desgràcia la història que us contaré passa moltes vegades i segurament també la trobaríem en aquest precís moment.

La protagonista d’aquest conte era una noia molt bonica, amb uns cabells molt llargs de color marró clar i uns ulls verds que enamoraven qualsevol home que la mirés. La seva àvia li havia fet jersei vermell, amb una caputxa molt bonica i estret per tal que pogués lluir aquell meravellós cos esvelt. Com que la portava tant sovint, els seus amics la van acabar anomenant Caputxeta.

La noia es va anar fent gran i va començar a conèixer nois amb qui sortia i s’ho passaven d’allò més bé: ballaven, anaven al cine, anaven a sopar,... De fet ella no s’havia enamorat de cap d’ells per què en cada un d’ells havia vist coses que li recordaven el que sempre li deia la seva mare: “vigila, tots els homes són iguals, sempre busquen el mateix. Tria bé,,,”. Ella no volia pas triar, ja li estava bé ser una noia independent, sense lligams, sortint amb qui volia i quan volia. No necessitava res més, era feliç.

Però el destí sempre ens guarda un as amagat a la màniga: quan menys buscava va trobar un bell llop de mar, es deia Daniel. Era un xicot de casa bona, amb estudis i amb molt bona presència. La Caputxeta, al principi, el trobava massa empalagós, però es va acabar enamorant d’ell. La feia riure, podien parlar de coses que no s’hagués pogut imaginar de parlar amb cap home. Ell l’escoltava i intentava donar-li la opinió o els consells que a ella més li convenien - bé no sabria dir a qui li convenien més els consells que ell li donava, per què sempre anaven encaminats a satisfer els interessos del noi.

En Daniel era un home molt possessiu i cada vegada absorbia més a la Caputxeta, i la feia anar per allà on volia. Sempre per camins llargs i plens de perills, i que desembocaven en desgràcies. Tant va ser així que la noia de cop i volta es va trobar completament sola i aïllada de la resta dels seus amics. Ho havia perdut tot, fins i tot havia donat l’esquena a la seva pròpia família. Només li quedava el seu estimat.

Van decidir d’anar a viure junts, bé de fet va ser ell que ho va decidir, ella només li va caldre dir que si. D’aquesta manera la Caputxeta va anar perdent la seva personalitat, la seva independència i es va convertir en el tipus de persona que fins llavors havia odiat. Va deixar els estudis i es quedà a casa a cuinar, fregar i rentar pel seu home. Ell la va començar a depreciar, insultar i fins i tot pegar. Cada vegada que arribava de la feina la culpava per qualsevol estupidesa com que el sopar no estigués servit a taula.

Cada vegada la Caputxeta es va anar empetitint, la seva personalitat va canviar, estava trista, ja no reia i el que era pitjor: s’havia quedat embarassada. Ell estava encantat amb la notícia, però ella no havia volgut mai tenir un fill, els avorria, odiava aquelles petites criatures cridaneres i ploraneres i va prendre una decisió, de fet la primera que prenia sola des de feia molt de temps. Va avortar.

En saber-ho en Daniel es va tornar com boig i la començà a picar amb totes les seves forces. Abans ja ho havia fet, alguna bufetada, “res que pogués considerar-se greu”, havia pensat ella en aquelles ocasions, però allò va ser salvatge. En Daniel va perdre el control. Va començar a colpejar-la amb les mans, la va tirar al terra, la va trepitjar i colpejar en tots els racons del cos. La Caputxeta plorava i cridava desconsolada que parés, que li estava fent mal. Però ell seguia i seguia, ja no sentia els crits de dolor de la SEVA dona. Va estar així fins que l’últim sospir de la Caputxeta va sortir de la seva boca.

Aquell dia no portava la caputxa vermella, però la sang li cobria tots els cabells i el rostre. Semblava que el destí li hagués volgut fer l’última mala jugada!

Il·lustradora: Anna Álvarez
Autora: Emma Estruch i Serra

El temps

És difícil definir temps. M’imagino un rellotge que va endavant, un espai de moments que mai tornaran. Tot allò que s’ha fet fins aleshores és únic, precís i instantani.

Per això suposo que m’agrada tant pensar en el passat, la història. Per a mi és això, la història que hi ha darrere cada segon, cada minut, cada dia, cada any, cada dècada.... El temps ens ensenya moltes coses bones i dolentes. Aprendre del que has fet bé i el que has fet malament. El temps és passat, però també present i futur. Cal viure cada un d’ells amb intensitat. Perquè el temps en definitiva també és vida i mort.

El temps per a mi no són només un grapat de xifres, sinó també un grapat d’històries, un grapat de records.

Així doncs: "Carpe diem!!"

Los "cerritos de Indios" d'Uruguay

Una de les assignatures que vaig fer durant la carrera d'història va ser Amèrica I. Aquesta assignatura era una petita aproximació a la prehistòria d'Amèrica del Sud. El professor que impartia l'assignatura era uruguaià, i ens va donar una visió sobre el tema. De fet per mi va ser una de les assignatures més interessants ja que vaig descobrir noves cultures històriques com l'exemple que exposaré a continuació. La veritat es que "Los cerritos de indios" o els túmuls de la resta d'Amèrica són impresionants!!!

“LOS CERRITOS DE INDIOS” D’URUGUAY:

“Cerritos de indios” és com anomenen els uruguaians a les estructures monticulars que es troben a la seva regió. Aquestes plataformes estan localitzades a les anomenades Terres Baixes, conformades per grans llacunes al voltant de rius, zones que queden inundades durant grans períodes de l’any. Fins fa poc hi havia un debat sobre la importància o no de les Terres Baixes les quals es veien com a lloc marginals, en que les comunitats antigues no havien pogut establir-s’hi ja que els hagués costat moure’s pel paisatge, aquest territori semblava no tenir interès econòmic per a les poblacions antigues. Ara però la visió comença a canviar i es veu que, al contrari del que s’havia pensat, són terres molt fèrtils, amb grans recursos animals i vegetals que s’han adaptat a aquests ecosistemes. Però abans de construir els túmuls, les comunitats caçadores –recol·lectores havien hagut de fer una planificació prèvia en la qual calia conèixer el medi i la geografia dels llocs a establir aquestes estructures monumentals.
Aquests túmuls estan relacionats amb una ceràmica molt simple anomenada “Tradició Vieira”.En la mateixa zona uruguaiana podem trobar diferents jaciments estudiats que tenen estructures tumulars, tot i que cada regió presenta diversitat local en les plantes:

• En el sector Sud (en el Departament de Rocha) dominen les construccions circulars a subcirculars amb diàmetres de 30 a 40 metres.

• A la zona del riu Cebollín la major part de les plantes tenen formes clarament el·líptiques amb relacions de 1:1’5 a 1:2 entre el diàmetre menor i el major.

Aproximadament les altures d’aquests diversos monticles és d’entre 0,5 metres a 7 metres.

Aquest túmuls no estan distribuïts de manera homogènia en el paisatge sinó que s’associa al paisatge i marca els agrupaments. A les planes, per exemple, les estructures monticulars s’alineen seguint els cursos de l’aigua.

A més es genera un espai central que es configura cap a moments històrics, com a plaça semicircular, circumscrit per diverses formes monumentals que s’ha interpretat com a espai públic cerimonial. Així, el surgiment d’espais especialitzats amb funcions rituals i les plataformes cerimonials semblen haver sorgit per necessitats de les diferents societats americanes constructores de túmuls funeraris.

En les diverses excavacions, s’han vist que en els “cerritos” hi havia una successió de dipòsits sedimentaris que contenen material cultural. Així entre els elements que composen el túmul trobem quatre estructures arqueològiques: els dipòsits sedimentaris, els enterraments, les estructures de combustió i fases d’abandonament.

El més provable és que no tots els individus d‘aquesta societat fossin enterrats dins dels túmuls, tot i que hi hagi enterraments d’ambdós sexes i de totes les edats i fins i tot s’hi poden trobar animals. La manera en que es troben enterrats també és diversa. Podem trobar enterraments primaris flexionats, enterraments individuals, múltiples, ... A més, els difunts estan envoltats per al seu aixovar que pot estar format per: valves de moluscs, punxons, puntes confeccionades d’os, ullals de llop marí, mandíbules de guineu,... Cal esmentar també que aquest grups ja experimentaven amb l’agricultura.

D’aquesta manera podem veure la posició social que tenia aquella persona quan era viva, i per tant es pot veure que aquesta societat no era igualitària i anava camí a la jerarquització.
A més la construcció de túmuls ens parla de la magnitud del treball i de la organització dels constructors de “cerritos”, trencant així amb l’estereotip dels caçadors-recol·lectors.
Els constructors de túmuls varen anar desapareixent amb l’arribada dels europeus, (en alguns llocs al segle XVII, en altres fins al segle XIX).

__________________________

Referències bibliogràfiques:

LÓPEZ MAZZ, J.M.(Setembre 2001): Las estructuras tumulares del litoral Atlantico Uruguaio Extret de Latin American Antiquity, SAA, Vol:12, nº3. Pàg.: 231-255.

XAL a "La Sala" d'Igualada

Divendres passat vam decidir d'anar a Igualada a veure el primer concert dels" nou" Lax'n Busto. Si, si, nou... per aquells que no ho sapigueu (a hores d'ara ja ho dubto!) en Pemi Fortuny va deixar el grup i es va incorporar a l'equip el Salva Racero.
La veritat es que tenia els meus dubtes sobre la continuïtat dels Lax sense el Pemi, però després de veure el concert... crec que tenim Lax per una bona temporada més.
El concert havia de començar a les 23:30 a "La Sala" d'Igualada, però ja se sap que el bo sempre es fa esperar... i així va ser. A les 24:00 aproximadament el taló s'aixecava i es començaven a sentir els primers acords de la primera cançó.
Des d'aquest moment, el Salva es va saber guanyar el públic. Fins i tot amb les cançons velles com les de "Tinc Fam de Tu" el públic va vibrar i saltar!!Tot i així no acaba de sonar del tot Lax, costarà reconèixer el grup amb la nova veu... Però la veritat és que vist l'últim concert que van fer a SAnt Vicenç... aquest li va donar 1000 voltes... molta més canya i més presència!

Des d'aqui felicitar a tot el grup perquè van fer-ho molt i molt bé però a la vegada fer un suggeriment... perquè no XAL????

Conferència dels càtars

Aquest cap de setmana a Manresa s'ha retocedit en el temps... uns quants segles la veritat,... fins a remuntar-nos al 1345 (fàcil de recordarr no???). La Fira de l'Aixada recrea un moment de la ciutat de Manresa prou important com és el miracle de la Llum i com gràcies a aquest fet Manresa va aconseguir tenir aigua.
Aquest retorn a lèpoca medieval ha sigut aprofitat pel Museu Comarcal del Bages per fer una conferència sobre els càtars. Aquesta la va fer Antoni Dalmau, escriptor de diversos llibres (tan històrics com novel·lats) on es parla del Catarisme.
En arribar ens vam deixar perdre per l'exposició que parla dels Càters que es troba al Museu i a les 7 vam anar a la sala on hi havia la conferència. Estava completament plena! Van haver d'habilitar bancs fora de la sala i fins i tot hi havai gent dreta. No m'hagués pensat mai que el catarisme desprtés aquesta passió als manresans i manresanes (això si, mitjana d'edat 50, com a mínim i encara com nosaltres la deuriem fer baixar!!)
El conferenciant va fer una introducció sobre "la moda càtara" i va continuar explicant qui eren, d'on van sorgir, la religió que tenien i com varen desaparèixer. Tot això ho va exposar en poc més d'una hora, ... Exemples senzills, amb humor,... va demostrar que n'és un veritable expert. Aquí teniu la bibliografia d'un parell dels seus llibres, ja direu el que us ha semblat!!


DALMAU, A.: El testament de l'últim càtar. Editorial Proa.

DALMAU, A. (1997): Terra d'oblit:El vell camí de l'oblit. Barcelona: Columna.

Vakancetes!!

Després d'un intens mes de gener, on a part de finalitzar amb el Nadal hi ha hagut les esperades Rebaixes, també ha sigut per a mi una mica desestressant. Bé, no en un principi ja que durant la segona setmana de gener vaig fer els examens (atenció tots concentrats!!) d'educació infantil!!
Si ets estudiant deus pensar que no n'hi ha per tant, però si a més també treballes, ja sabràs a què em refereixo... un estrèssssssss!!!
Però un cop superada aquesta setmana, per a mi ara són com unes mitges vacances!! Si per què de fet les meves companyes de classe estàn fent les pràctiques a Llars d'infants i escoles d'infantil, però jo no. Desafortunadament jo tot i treballar en una escola, no puc fer les pràctiques i per tant m'hauré d'esperar a ple mes de juliol. Si, si el juliol amb aquella calor,... en fi no he tingut prou nens i nenes durant el curs que ara a més, en època de vacances n'hauré de tenir més... No em queixo he?? Però...
En fi ara tinc vida social a les tardes i això es nota també en el bon humor. No em llevo amb el peu esquerre pensant que "encara queda un llarg dia per endavant" sinó que ara "que be!! queda un llarg dia per endavant".