Aquest conte no comença amb el “hi havia una vegada… “perquè per desgràcia la història que us contaré passa moltes vegades i segurament també la trobaríem en aquest precís moment.
La protagonista d’aquest conte era una noia molt bonica, amb uns cabells molt llargs de color marró clar i uns ulls verds que enamoraven qualsevol home que la mirés. La seva àvia li havia fet jersei vermell, amb una caputxa molt bonica i estret per tal que pogués lluir aquell meravellós cos esvelt. Com que la portava tant sovint, els seus amics la van acabar anomenant Caputxeta.
La noia es va anar fent gran i va començar a conèixer nois amb qui sortia i s’ho passaven d’allò més bé: ballaven, anaven al cine, anaven a sopar,... De fet ella no s’havia enamorat de cap d’ells per què en cada un d’ells havia vist coses que li recordaven el que sempre li deia la seva mare: “vigila, tots els homes són iguals, sempre busquen el mateix. Tria bé,,,”. Ella no volia pas triar, ja li estava bé ser una noia independent, sense lligams, sortint amb qui volia i quan volia. No necessitava res més, era feliç.
Però el destí sempre ens guarda un as amagat a la màniga: quan menys buscava va trobar un bell llop de mar, es deia Daniel. Era un xicot de casa bona, amb estudis i amb molt bona presència. La Caputxeta, al principi, el trobava massa empalagós, però es va acabar enamorant d’ell. La feia riure, podien parlar de coses que no s’hagués pogut imaginar de parlar amb cap home. Ell l’escoltava i intentava donar-li la opinió o els consells que a ella més li convenien - bé no sabria dir a qui li convenien més els consells que ell li donava, per què sempre anaven encaminats a satisfer els interessos del noi.
En Daniel era un home molt possessiu i cada vegada absorbia més a la Caputxeta, i la feia anar per allà on volia. Sempre per camins llargs i plens de perills, i que desembocaven en desgràcies. Tant va ser així que la noia de cop i volta es va trobar completament sola i aïllada de la resta dels seus amics. Ho havia perdut tot, fins i tot havia donat l’esquena a la seva pròpia família. Només li quedava el seu estimat.
Van decidir d’anar a viure junts, bé de fet va ser ell que ho va decidir, ella només li va caldre dir que si. D’aquesta manera la Caputxeta va anar perdent la seva personalitat, la seva independència i es va convertir en el tipus de persona que fins llavors havia odiat. Va deixar els estudis i es quedà a casa a cuinar, fregar i rentar pel seu home. Ell la va començar a depreciar, insultar i fins i tot pegar. Cada vegada que arribava de la feina la culpava per qualsevol estupidesa com que el sopar no estigués servit a taula.
Cada vegada la Caputxeta es va anar empetitint, la seva personalitat va canviar, estava trista, ja no reia i el que era pitjor: s’havia quedat embarassada. Ell estava encantat amb la notícia, però ella no havia volgut mai tenir un fill, els avorria, odiava aquelles petites criatures cridaneres i ploraneres i va prendre una decisió, de fet la primera que prenia sola des de feia molt de temps. Va avortar.
En saber-ho en Daniel es va tornar com boig i la començà a picar amb totes les seves forces. Abans ja ho havia fet, alguna bufetada, “res que pogués considerar-se greu”, havia pensat ella en aquelles ocasions, però allò va ser salvatge. En Daniel va perdre el control. Va començar a colpejar-la amb les mans, la va tirar al terra, la va trepitjar i colpejar en tots els racons del cos. La Caputxeta plorava i cridava desconsolada que parés, que li estava fent mal. Però ell seguia i seguia, ja no sentia els crits de dolor de la SEVA dona. Va estar així fins que l’últim sospir de la Caputxeta va sortir de la seva boca.
Aquell dia no portava la caputxa vermella, però la sang li cobria tots els cabells i el rostre. Semblava que el destí li hagués volgut fer l’última mala jugada!
Autora: Emma Estruch i Serra
